Montblanc
32 anys

Acostumat a retocar fotos amb el Photoshop (a fer-li liftings digitals a les models quarentones, a pentinar algun que altre polític, o bé a canviar el color d’un producte al gust del client...) acabes per obsessionar-te en eliminar totes aquelles imperfeccions que destrueixen la bellesa de l’objecte que publicitàriament volem mostrar...

¿Qui no s’ha fixat mai amb aquelles super-hamburgueses fotografiades als Fast-food...? tan perfectes, tan apetitoses, si fins i tot sembla que fan olor i tot... i quan te porten el tall en qüestió... més aviat fa venir nàusees...

Els dissenyadors i retocadors digitals, estem acostumats a falsejar la realitat que ens rodeja per a vendre, vendre i vendre encara més... forma part del nostre ofici, el de seduir amb una imatge... i aquestes imatges acaben formant part de la teva vida, del teu entorn... te les trobes al carrer, a casa, a la tele, al metro, al tren... a tot arreu... fins que la nostra percepció s’altera i correm el risc de confondre la utopia estètica amb el desig que allò sigui real (i si no... que us ho expliquin les models anorèxiques...)

Aclaparat, doncs, per aquest entorn perfeccionista d’ofici... ¿Quina va ser la meva sorpresa al obrir el sobre de les meves lomografies ja revelades en un prestigiós i concorregut laboratori professional de la capital Catalana?... Arggghh... Horror!!... Quin desastre... vaig pensar mentre passava les fotografies amb rapidesa compulsiva, amagant-me de les mirades inquisitives i curioses d’altres clients carregats amb les seves Nikons i Canons de teleobjectius inabastables i trípodes fastuosos...

Però un cop passats els dies... assumit l’ensurt visual de la primera presa en contacte amb el resultat particular de la meva participació en l’experiment, mirant les lomografies amb aquella responsabilitat visceral d’aquell qui es compadeix d’un fill tonto... he observat que si bé les trobo lletges... tenen quelcom d’interessant... I és que cada una d’aquestes lomos acostuma a ser el fruit d’una mirada inesperada, intuïtiva i sense pretensions, el producte de la qual és frescament lleig i bellament imperfecte... i és precisament aquesta imperfecció la que ens provoca aquest agredolç estètic que fascina la nostra mirada.

Certament, les meves lomos no les posaria en cap catàleg de cap producte, ni em servirien per il·lustrar les excel·lències de la cultura mediterrània, però en la seva pròpia cruesa, són molt més autèntiques que qualsevol de les imatges publicitàries suposadament “reals” amb les que treballo habitualment... i a més, per molt lletges que siguin, són les meves lomos, no les de algú altre... perquè un fill és un fill, encara que sigui tonto... (que no ho és).

Només espero que tots ens sentim orgullosos dels nostres experiments lomogràfics, i aprofito l’avinentesa per felicitar a tothom per les seves imatges, i molt concretament al Safraner per tota aquest moguda...

Apa... invito a una cervesa a qui em pugui demostrar que s’ha llegit tot aquest rotllo...

Agur!!.